ACTUALIDAD INFORMATIVA DE PIMEM

Información actualizada de interés

Entrevista a l’actor Antoni Gomila. “Llei de mecenatge, incentius fiscals…etc fins ara només arriben a la gran indústria mediàtica, no al nostre nivell”

El fundador de Produccions de Ferro, empresa que forma part de l’associació Illescena, adherida a PIMEM, ens ha concedit una entrevista amb l’objectiu de conèixer una mica millor el món d’aquesta indústria cultural formada per pimes que han de lluitar de valent per fer-se un espai entre tanta oferta cultural. Gomila començà la seva carrera amb Aranyes teatre (1991-1997), treballà al Departament de Joventut de l’Ajuntament de Manacor (1996-2000) i ha estat director del Teatre d’Artà (2000-2004) i del Teatre de Petra (2005-2007). Ha treballat amb directors com Joan Gomila, Pep Sanchis, Tomàs Aragay, Josep R. Cerdà, Pep Tosar, Rafel Duran, Màrius Hernàndez, Rafael Spregelburd i Oriol Broggi. El manacorí dona un consell els nous actors: “Als que comencen els diria que vagin al gra, que no enrevoltin, que si volen actuar a tal teatre hi vagin i ho demanin. Fora por”.

1- La idea d’aquesta breu entrevista és intentar fer-nos una idea de com treballa el sector, amb quines condicions se troba la indústria d’aquesta part de la cultura. Això va de pimes i autònoms i per tant d’herois anònims i sacrificats que pugen i abaixen barreres. D’ells, pagesos, industrials, taxistes, comerciants…coneixem els problemes. En el vostre cas; on és “el taló d’Aquiles” de les empreses productores?

Tenim tots els talons d’Aquil.les possibles. D’entrada el nostre producte mai és el mateix, encara que dominis la tècnica, l’espectacle sempre és nou, diferent de l’anterior, això fa que mai acabis de consolidar un ‘client’. Un teatre si l’espectacle nou no funciona no el vol. Després tenim una gran inestabilitat en les programacions, no tots els teatres programen de forma estable. I pel que fa al finançament, noltros hem de bestreure la producció (contractar artistes, pagar assajos, dissenyadors de llum, so, etc), després bestreure la representació, i després de tornar els deutes als proveïdors, artistes i bancs tornar a començar. L’estabilitat en la liquidesa és terrible. 

2- Els que ho veiem de fora tenim la sensació que entre l’èxit, el reconeixement i la popularitat que hi ha darrere una obra i el que s’anomena “arribar a final de mes” (de cada mes recordaria jo) hi ha una certa distorsió. Primer te deman si és correcte aquesta sensació i si ho és on hem de posar el focus d’atenció per saber-ne els motius?

El pitjor és anar a trepijar moquetes vermelles amb saldos en vermell al banc, que sol passar. La societat coneix els artistes perquè els veu als mitjans tots contents fent promoció dels espectacles o recollint premis, com si sempre estàssem de festa. La realitat, com els estudis fets per les associacions professionals del sector demostren, és que en la gran majoria dels casos la mitjana d’ingressos anuals no arribi a mínims dignes. Els motius? L’ecosistema. Ens els darrers 25 a Balears s’ha invertit en edificis per a programacions culturals pensant que serien com els poliesportius: fas l’edifici i els clubs faran la resta, i la nostra realitat no és aquesta. No hem creat un ecosistema, una societat acostumada a anar al teatre, que ho tentgui com a hàbit. En els municipis on això ha passat si que es respira teatre i companyies mitjanes i petites -que són les que hi ha aqui- tenen un recurs per fer feina. A Balears hi deu haver mínim 50 espais escènics que podrien estar en condicions acceptables, programar regularment, crear el seu públic local que pagaria de gust una entrada moderada, però tenim els espais deixats, descoordinats, sense programació o amb tanta irregularitat que cada vegada és començar de nou. Crec que podria ser el resum.

3- El teatre, com qualsevol activitat sigui o no cultural, necessita el seu mercat. Veus canvis en els gusts o preferències de les generacions que pugen i tant pel que fa al contingut de l’obra com amb als formats de difusió i distribució? Si els joves llegeixen manco i tot passa per la producció audiovisual…seria un error una obra sobre Andrea Victrix de Llorenç Villalonga i en canvi un èxit d’una versió teatral de la vida den Rick Deckard de Blade Runner o del jovenet de Dune. Per xerrar del super gènere de la ciència ficció.

Circula un projecte sobre Andrea Víctrix i no ha trobat productora encara. Els referents literaris són més complicats de difondre que els audiovisuals, ara bé, el públic -jove i vell, tot- s’ha de treballar, i molt. S’ha d’anar a cercar, per això és bàsica la feina dels dinamitzadors locals. No és penjar un cartell i obrir taquilla, és constància, saber entendre cada societat, etc. 

4-Què pot fer l’administració per ajudar al sector a fer del teatre una oferta més atractiva o “cuqui” com diria el filòsof Simon May en el seu darrer llibre “El poder de lo cuqui”? I les fórmules de suport privat per apuntalar projectes: Hi són? Quines? Funcionen?

Coses crec que bastant senzilles. L’administració local netejar els teatres, dotar-los d’un equipament tècnic bàsic, activar accions de dinamització del públic, programar de manera estable, i fer-ho dues legislatures seguides. Pos messions que en cinc anys doblaríem el nombre de municipis amb programació estable i triplicaríem el públic. L’administració insular ordenar de manera lògica i permanent instruments que fa trenta anys que hi són i que mai han acabat de funcionar de forma òptima: ordenar el circuit d’arts escèniques i el suport a producció. Donar estabilitat i seguretat jurídica a les companyies, que quan arrisques puguis saber si a la piscina hi ha aigua, si només n’hi ha un pam, o si no n’hi ha. L’administració balear tornar a donar impuls al Talent IB i altres iniciatives que permetin exportar el talent que tenim. Les companyies hem de saber acabar millor els espectacles, i sobretot guanyar autoestima. Pel que fa al suport privat de moment no existeix en la mesura que hauria de ser. Llei de mecenatge, incentius fiscals, etc fins ara només arriben a la gran indústria mediàtica, no al nostre nivell, tot i que ara mateix estam en converses amb inversors privats per un projecte fantàstic, en uns mesets sabreu cosetes… cuquis.

5-Quan te vas adonar que realmene volies ser un “soldat, un peó, un currant de la cultura”? Hi havia en ment una dedicació plena? Qué pots recomanar en aquells que comencen a donar les primeres passes? Me’n vaig adonar massa tard, ja no podia tornar enrera! L’actriu i amiga Lina Mira diu que jo no som productor, diu que som el que duu la iniciativa. Supòs que és el caràcter de cadascú. El meu m’estira sempre cap a estirar el carro, tot i que en la meva ment sempre hi ha hagut més por que rauxa. Als que comencen els diria que vagin al gra, que no enrevoltin, que si volen actuar a tal teatre hi vagin i ho demanin. Fora por.