ACTUALIDAD INFORMATIVA DE PIMEM

Información actualizada de interés

Entrevista d’APAEMA. Antoni Sureda, Son Vell: “A vorera de mar van arribar els turistes i a foravila va arribar l’abono (adob) químic”

«En Toni ha anat a cercar un sac de ciment, ara torna», em diu un picapedrer que atarraca una paret. Son pare, de 91 anys, compareix de per darrere amb una pala a una mà i el gaiato a l’altra, desant coses. M’envolta una guarda de cans amistosos i els diu que em deixin fer, després els hi crida. Esper un poc més, observ les plantes de cascall florides, la prunera vella amb vencisos de corda de bala per arreglar pollastres i gallines velles, la vinya jove, el cel encapotat. Ningú diria que aquesta finca, sense artificis ni dissimul de les tasques més prosaiques, rep visites contínues de clients i gent variada. Arriba en Toni, finalment; veu la gravadora i arrufa el nas, “amb això no pots dir no ho he dit”. Som a Son Vell de Son Macià.


Plourà?

No.

Mala barraca.

Quatre gotes, diuen. Mos plourà tard. Si fes 20 litres, per arbres bons serien, el problema és que abaix és ben eixut, la saó l’ha de fer al novembre, desembre, i no va caure ni gota. Pel cereal, sí, però és tard.

Aquesta finca és un exemple d’explotació familiar, ho tocau tot, conta-mos.

En conjunt són unes 100 ha i feim de tot. Hi ha 30 ha de blat xeixa i florencio, que s’ho enduen dos productors de farina per a consum humà; ordi mallorquí i civada mallorquina per pastura i ressembrar, i també en venem un poc. De cada vegada feim més ordi perquè fa més menjar que la civada, els bruiols (el gra caigut que se sembra sol) fan bon aliment amb poca feina. La civada crec que no aguanta tan bé aquest canvi de clima com l’ordi. Noltros sembram en haver passat la Mare de Déu d’Agost per pastura de les ovelles, i la resta, depèn, però per Nadal ha de ser nat. Ara la tendència és que dins setembre et fa una ploguda i pus fins a gairebé acabar l’any, i anam aguantant així com podem.

També feis llegum variada.

Tenim 10 quarterades de fava mallorquina, crec que som dels pocs, i això sí o sí s’ha de sembrar per Tots Sants i la terra ha de tenir bona saó, ha de fer llesca. Enguany, fins a la segona setmana de gener no en vàrem poder sembrar, i per jo ho hagués deixat fer, però tenim el compromís amb la PAC, i Europa… hem de fer el que mos diuen. Ara mateix les faves tenen un forquet, han tret una flor, una bajoqueta a baix de tot, anant molt bé molt bé no perdrem llavor.

També conram ciuró mallorquí, i aquí això del clima sí que és un problema greu, greu. Tota la vida havia vist sembrar ciuró, que és planta d’estiu, el primer divendres de març. Ara de cada any hem d’avançar. Enguany hem sembrat per Santa Apol·lònia i van partir bé, quinze dies després vaig fer una segona sembrada que just n’ha sortit la meitat. I una tercera sembrada, quan tradicionalment tocaria, que s’ha perdut tot. No era el cultiu difícil i insegur que és, li bastava amb cultivar uns quants pics per guardar saó, dues brusquetes i després perfecte.

Després, 1 ha de llenties. És com el ciuró, cultivar llevant l’herba. Un temps quasi cada casa feia un solquet de llenties, aquesta gent ja no hi és, i els grossos no es volen complicar la vida amb aquesta planta. Se sembra a finals de gener, principis de febrer, la nostra ha partit molt bé, però ara s’asseca. Aquesta ploguda que diuen, si fes una saó i després es posàs de sol i vent, que crec que d’això no hem de passar pena, al ciuró i la llentia li seria molt bo.

Venint cap aquí he vist una guarda d’ovelles al coster de davant.

Sí, dins una explotació agrària eco jo veig forçat tenir animals. Les ovelles netegen les tanques i regeneren la terra. A mi em fan una gran feina. Combinen amb tot el que feim aquí, la vinya, l’horta, els arbres. Me donen un poc de rendibilitat i a més m’estalvien feines que hauria de fer amb el tractor. I voreres i racons que aprofiten. Això sí, ho has de tenir dimensionat per no haver-lis d’anar darrere, les pas d’un lloc a l’altre i llestos. És una llàstima que de cada vegada les vagin llevant, abans totes les finques tenien una guarda, més grossa o més petita. Noltros en tenim 100 de raça mallorquina.

Imagín que l’horta també és variada.

Sí, devers 1 ha d’horta, amb predomini de varietats locals, tot a l’exterior. Jo em sent a gust amb les varietats d’aquí. Indubtablement, les varietats locals estan molt més preparades per resistir el canvi climàtic, et podria donar bons exemples d’això. Aquí en multiplicam cada any per a l’associació de VL: cols, ceba, julivert, prebes.

De meló en feim vàries: d’Es clot des pou, que el vam recuperar noltros a través d’un homenet vell de Felanitx, un meló rodó que el sol no crema perquè és blanc, li tires sofre i tampoc el crema, la gent no el coneix, no és gaire gros, uns dos quilos, molt rústic, molt dolç a la seca i produeix bastant. I és el que dura més, passat Pasqua normalment encara en tenim… També feim el Manto del senyor, un meló molt fi, molt bo, que no es conserva gens. I després el blanc ratxat, el fei, etcètera, gairebé tots d’aquí.

En tomatiguera feim la de ramellet, la de ramellet en punta, la petita de pera mallorquina, cor de bou… I enguany provarem la tomàtiga blava que se sembrava un temps, veurem si la recuperam; és una tomàtiga vermella en realitat, planenca, molt bona de gust per fer trempó. He tret la llavor d’un matrimoni vell i tenc la sort de tenir mon pare i ma mare que la coneixeran, si ho és.

I com es ven tot això?

Per la venda d’horta, tenim un sistema que li deim “turista recol·lector”, és a dir, una part de clients són turistes que venen, cullen ells mateixos tot el que hi ha, passen per la balança, paguen i se’n van. No és cap mal sistema perquè no duen feina, igual estan dues hores fent voltes, ells tots sols, i passen gust. De cada dia tenim més clients que venen a fer això, s’ho diuen un amb l’altre. És clar que tenim uns comerços, que no tenen per què ser tendes de productes ecològics, que esperen la nostra verdura, i es ven sense problemes al nostre preu.

Pensava que el vi era el vostre fort.

No, no. Sí és un hobby. Mon pare venia el raïm, però un dia, fart d’aguantar segons quins preus, vaig encarregar un dipòsit i així va seguir. Conram deu quarterades de vinya, unes 10 mil botelles de vi.

Les varietats són callet, mantonegro, batista, fogoneu mallorquí i fogoneu francès, en negre, i en blanc premsal i giró; i després, aquí davant hem fet una vinya com un temps, moltes varietats mesclades que es veremaran arreu, tot junt, damunt la segona setmana de setembre i en treurem un rosat. Com un temps. Record molt bé quan era al·lot, que obrien els cups a mitjan setembre i li dúiem tot i es feia un vi únic, no com ara que es fan vins de varietats específiques. Eren vins novells, que no se guardaven gaire. No era el millor vi que hauràs tastat, però el se bevien!

Vos heu donat molt a conèixer amb una tècnica curiosa de guardar el vi.

Crec que vam ser els primers en fer-ho. Saps què passa, tu estàs damunt el tractor i tens temps de pensar, tens molt de temps, i vaig pensar: perquè no provam de tornar a enterrar el vi aquí on va néixer, ventura s’hi sent còmode i tot!. La dona em va dir que endavant; a la mare li vaig dir que vendria en Jesús a fer una bretxa fonda, «per un albelló?» me demanà ella, «no, per enterrar el vi», li dic. I ma mare agafa el telèfon i crida a la germana, tota preocupada. I res, mon pare que deia, «tenint tot el vi venut no sé perquè l’hem d’enterrar». I ha estat un èxit. Ja fa 5 anys que feim això: agafam 400 botelles que han estat prèviament un any dins bota i les enterram a una fondària entre 1 i 2,2 metres, amb capes de palla entremig. La veritat és que se conserva molt bé, sense canvis de temperatura. S’ha convertit en un esdeveniment, en una festa. Els diaris criden, la gent s’ho diu. I a més, venen els clients i el se’n duen ells, graten fins que en troben una o dues i el se’n duen ben contents, com qui desenterra una peça antiga.

Però voltros no sempre heu estat inscrits al CBPAE.

El pas a ecològic ha estat una de les millors passes que hem donat. Fa uns disset anys, ja. Va ser n’Aina Calafat qui m’ho va proposar. Després, dins ca nostra hi va haver discussió, mon pare ni en volia sentir parlar, deixar de tirar femada i esquitxar…, per ells era la por, por a tornar al temps de la fam. Però vam començar amb els fruits secs i l’any que va venir davant ho vam passar tot. I mon pare, emperrat en no entrar-hi, és ara el més encantat. Per què? Perquè, per exemple, en cereal, hem passat de collir 2.000, 2.200 kg de blat a 1.500 kg, cert, però veus una recuperació de fauna i flora que té un benefici general; a més la planta creix més de manera natural i, sobretot, no gastes en adobats de síntesi. Du més feina de preparació amb els cultivadors per combatre l’herba, anam molt alerta en fer bones rotacions i guarets, i sempre varietats mallorquines, que ara encara responen millor a les híbrides. I de cara a les ovelles, que hi hagi herba és important, alerta. De cada vegada en confio més en les pastures naturals.

No vau tenir sustos amb les malalties?

Cap que ara te pugui dir. Del moment que vam deixar d’adobar d’aquella manera van minvar els problemes, i per a la vinya, el míldiu amb coure ho tenim ben controlat, i la cendrada amb el sofre és suficient. La botrytis, amb les varietats locals i a la seca, que van amb el vigor just, no mos dona problemes. La pols que s’aixeca quan passam cultivadors aposta manté els raïms assecats.

Així que va ser una bona passa.

No tornaríem a convencional per res, ni parlar-ne. Ni mon pare. Ell va viure l’agricultura antiga, no hi havia res, llauraven i au. Després a la vorera de mar van arribar els turistes i a foravila va arribar l’abono químic. Ell va partir a tirar 80 kg de sulfat amònic per quarterada, i va passar de 1.000 kg de blat a 1.500 o 1.700 kg. Ara pensa tu. A continuació vingueren els cereals híbrids, KGM, ordi de dues fileres…, i en lloc d’un sac, ja en van començar a tirar dos. Després van començar a haver de tirar un sac de tresquinzes de fons i després un de superficial d’urea, i fins i tot fèiem les clapes amb un senalló penjat tirant nitrat. Van pujar al tope en tot, i al final pujava tant la factura del cereal com de l’adob. I així i tot mon pare no volia desfer aquella marxa, per por d’on veien. A ell li va costar i s’entén perfectament.

Li veus futur a la pagesia, Toni?

Hem de ser optimistes. Deixant de banda el canvi climàtic, per jo el problema és que arrencar de zero a foravila és molt difícil, per no dir impossible. T’ha de venir un poc donat. Després la feina serà més esclava que un picapedrer o un cambrer, cadascú ho decidirà, però a la vegada és agraïda perquè et dona llibertat, i si ja tens la finca dels teus pares i un poc d’ajuda seva, com ha estat el meu cas, et defenses. I ben igual d’important: no basta produir, has de saber vendre, t’has de moure molt, no pots deixar que et vengui el preu marcat, l’has de poder posar tu.

Quin paper té APAEMA per finques com la teva?

Molta importància, en tots els aspectes. És un engranatge que hem de mester, a nivell de promoció, de mantenir-mos al dia, de poder-los fer una consulta. Mira la Diada d’ahir, com mos aplega a tots. És un pilar fonamental, si no hi fos no sé com ho faríem.