Actualidad

Entrevistes amb APAEMA. Georg Brautigam: “Hauríem de llaurar menys perquè cada vegada plou manco”

En Georg Brautigam és pagès ecològic des del dia que va decidir deixar el banc on feia feina i cultivar la terra. Té vint anys d’experiència com amitger a la finca de Binifela de Capdepera, i l’any 2019 va reubicar el projecte a Vilafranca, adquirint la finca Can Piol. Tot i que és conegut per la seva carn de vedella de raça menorquina criada de forma extensiva, també es dedica a l’hortalissa. En Georg, que va néixer a Alemanya i ens parla amb un català ben nostrat, ens explica el seu projecte i la visió de maneig que hi aplica, espipellant pràctiques d’aquí i d’allà.

A què et dediques?

Principalment, feim hortalissa i carn de vedella de vaca menorquina. Ara mateix tenc 8 animals grans. 5 vaques, el toro, dos petits, i aviat n’han de néixer més. No tenc més animals perquè no tenc tanta superfície. Duc unes 12 hectàrees més alguns trossos que em deixen alguns veïnats. I també tenc gallines per a ous.

Quin maneig feis aquí?

El maneig és extensiu. Les vaques només mengen fibra (pastures o bales) i també faig algun bocí d’alfals amb aportacions puntals de reg, només perquè sobrevisqui, ja que no puc fer un reg massiu tampoc. Ara que estam al millor mes de l’any i ha plogut, hi ha molt d’aliment. També coincideix, però no sempre és així, que les gallines van darrere de les vaques i feim un aprofitament total. Tant les vaques com les gallines fan rotació amb pastor elèctric dins la parcel·lació de la finca. Hi ha trossets més bons i d’altres més magres. Solen estar-hi dos dies perquè exhaureixin el que hi ha i no es mengin només el que més els hi agrada. Perquè si no el més magre acaba propagant-se en excés. Bàsicament, el que cercam és establir unes pastures permanents adaptades al canvi climàtic. La meva idea, des del principi, era no llaurar o fer-ho el mínim imprescindible. Com que cada vegada plou manco, hem de llaurar menys, perquè cada vegada que ho feim perdem matèria orgànica, i en conseqüència, la capacitat de retenir humitat a la terra.

Quant fa que estàs en aquesta finca?

A Can Piol vaig arribar al 2019. Al principi sí que vam sembrar una base per aquestes pastures permanents i ara vaig millorant-la i ressembrant amb una sembradora de precisió, fent sembra directa, sense tocar el sol. Això em va anar bé a Binifiela, on vaig poder establir la preuada enclova que tenen a Menorca. Veurem com em va aquí, que el sòl és diferent i hi ha més pedres. Garba no en tenc molta i aquests primers anys, que no han estat massa bons, el que estic fent és anar a mitges amb un veïnat. De moment aquí no puc produir per guardar, tot s’ho mengen fresc.

Tens uns dels primers 40 números d’inscrit al CBPAE. Quant fa que t’hi dediques?

Això és perquè quan vaig entrar d’amitger a la finca de Binifela, el 2001, la finca ja estava inscrita en agricultura ecològica i vaig heretar el seu número. Normalment, s’assigna un número nou, però. Sembla que sigui de la vella noblesa dels pioners, no? (riu). Però no ho som.

Per què t’has dedicat a l’agricultura?

Vaig venir a Mallorca l’any 1995 i en aquella època vaig conèixer, perquè organitzaven trobades, a Guillem Ferrer i Gaspar Caballero, conegut pel seu mètode de parades en crestall. Em va agradar molt, estàvem en contacte i vaig decidir que havia de deixar la meva feina i dedicar-me a l’agricultura.

A què et dedicaves?

Feia feina a Palma, a un banc.

Quin canvi! Et vas cansar de fer números?

No tant dels números, sinó de vendre. Hi ha molta pressió i estrès perquè has de vendre molt la moto, col·locar coses que la gent realment no necessita. Era frustrant. Però bé, quan vaig partir, el director que era una persona molt aguda em va dir: “ja veuràs que també hauràs de vendre les teves tomàtigues”. I tenia tota la raó. En el que feim, i més en ecològic, hi ha una part que és màrqueting i explicar el què fas. Trobar la teva clientela, la teva parròquia. També pots desentendre’t i vendre a un mercader, però així no és viable econòmicament. Per tant, com veus, quan vaig agafar la finca no sabia molta cosa.

I des del principi vas tenir clar que volies tenir vaques?

No, que va! Això fou per mor de na Maria Lluïsa Eicke, de Llubí, que és una de les pioneres de la biodinàmica a Mallorca. Al principi vam compartir un temps la finca de Binifela i ella va dur les seves vaques. Quan va partir a una altra finca, jo vaig quedar-me’n dues. Per això tenc la raça menorquina. Ella feia formatge i aquesta raça és bona tant per a llet com per a carn. En un principi volia començar amb hortalissa per aprendre. Segurament hauria d’haver fet feina primer a una finca gran per aprendre una mica de tot i estalviar-me alguns camins sense sortida. Allà també vaig començar amb l’apicultura perquè l’amo me’n va ensenyar. Aquí duc onze caixes i venc la mel, el que passa és que cada any és diferent i la producció és molt petita.

En Georg ha mogut dos fils del pastor elèctric i ha clavat una piqueta on fermar un extrem d’aquests. Caminam 100 metres i obre la porta del recinte on estan esperant les vaques. Amb una paraula en alemany, que repeteix tres pics belant, i un moviment de braç la comitiva comença a desfilar. En total el procés ha durat uns 6 minuts, com a molt. Li coment que aquest mètode simplifica molt la feina. M’explica que no és un maneig tancat, en alguns trossos hi poden estar més d’una setmana i d’altres només unes hores. D’aquí a unes hores les tornarà al recinte per tal d’aprofitar una mica més els fems. Fa hortalissa i el necessita. Com que amb el dels seus animals no li basta també composta fems de cavall d’una finca del costat. Les vaques ja són on toca. En Georg les mira, alça una cella, me mira i diu, que estan una mica mogudes i això vol dir que no els agrada massa el que hi ha. Que quan els agrada arriben i es mouen a poc a poc.

En quant de temps els duus a l’escorxador?

Normalment, passen de l’any, però té més a veure amb si ja fan els kg o no. Si tenc molta demanda també n’he fet amb 8 o 9 mesos després del deslletament. En aquests casos la carn és més tendre. Com més temps, tenen més gust, però no són tan tendres.

Que ningú es pensi que la jornada laboral d’en Georg dura els 10 minuts de moure els animals. Aviat ve un jove a cercar-lo i anam a l’hort. En Georg rep voluntaris a la seva finca que l’ajuden a canvi d’allotjament, menjar i l’aprenentatge que se n’enduen. Els estrangers són majoria, en aquest cas gairebé tots són alemanys, manco un jove que és de Porreres. Solen quedar al voltant d’un mes a l’estiu i tres o quatre a l’hivern.

Com comercialitzes els teus productes?

Les vedelles les venc jo directament. I no faig lots tancats, sinó que ho venc a la carta. El que vulguin els clients, com si només volen ossos, bistecs, o carn picada. Estic content, però amb algun company ens hem plantejat que en qualque moment podria ser interessant provar de vendre cooperativament.

I l’hortalissa i els ous?

Sobretot feim venda directa aquí mateix. Venen els clients i s’ho enduen, tot i que també tenc un distribuïdor que en compra part. Abans l’hortalissa era la meva font d’ingressos principals, perquè cinc vedelles no basten. Ara, aquí, estic engegant de nou, molt centrat en el sòl, perquè el primer any només em sortien pedres i més pedres i és molt difícil de sembrar així. Però bé, es pot. Ara estic aportant molta matèria orgànica, encoixinat i fent zones de bancals semipermanents per no llaurar. S’ha de reconèixer que actualment és complicat sostenir-se econòmicament fent hortalissa.

I mira que ja fa una vintena d’anys que t’hi dediques. És una lluita constant.

Una vegada en Joan de Sa Teulera va respondre als meus elogis del seu model de finca amb una reflexió molt important. Deia, “no oblidis que això és el resultat de la feina del meu padrí, de mon pare, i ara de la meva”. Clar, hi ha tota una experiència acumulada i transmesa que no són res en comparació amb el que puguis fer amb una vida tu des de zero.

Com definiries el que fas a la gent que cerca comprar un altre tipus de carn o productes d’horta.

Hi ha moltes etiquetes ara. Amb els anys he vist que els humans en feim ús i que ja ens va bé enganxar-nos a una paraula que ens defineixi. Ara sona sobretot: permacultura, regenerativa, sostenible. Jo crec que hi ha pràctiques bones i dolentes. Hi ha gent certificada amb eco que just s’ajusta a la normativa i té pràctiques millorables. Jo no seguesc cap mètode concret. A vegades m’han dit que faig permacultura perquè tenc “mulching”. Però no, hi ha pràctiques de diferents mètodes que té sentit aplicar en un context concret i d’altres que no. El meu objectiu aquí és entendre com funciona la complexitat de la natura; que és sàvia i lenta. Produir a favor d’ella i no en contra de la mare terra, no? No obstant això, a vegades toca llaurar. Has de ser flexible.

Que t’ha aportat APAEMA?

Estic molt content. Sobretot amb la feinada que fa l’equip tècnic. Sempre s’estan engegant projectes nous i pensant maneres d’aportar al sector. És molt dinàmica, l’associació.

Quins reptes creus que té de futur?

M’agradaria que s’aconseguís prohibir la crema de rostoll i poda. El planeta està agonitzant i almanco hauríem d’evitar això a tot preu. Perquè no aporta res de positiu. És una pràctica que té quelcom de tradició o ritual ancestral, però no és una bona pràctica. Pens que s’hauria de pressionar als legisladors perquè siguin més estrictes.

Tenc curiositat per demanar-te si el fet de ser alemany t’ha suposat en algun moment una certa distància amb altres productors.

Idò et diria que en general no. Som conscient que aquí han vengut molts estrangers i han comprat moltes propietats. Això fa pujar els preus i que la gent d’aquí no pugui tenir accés a terra o a un habitatge. Passa el mateix a Alemanya o al Regne Unit. Això és problemàtic, clar. A vegades he pensat que com que som alemany algú m’ha pogut contestar un poc malament. Però els mallorquins són molt educats, per ventura són una mica reservats, però sempre et tracten de forma correcta.